diumenge, 18 de juny de 2017

Les esquellotades i enramades

Com que anys enllà, dels moments actuals en què vivim, no hi havia televisió ni internet ni totes les qüestions tecnològiques que tenim ara, les persones s’havien de distreure d’alguna manera. Per tant, s’aprofitava qualsevol avinentesa per sortir al carrer i fer-la grossa. Per exemple, quan a la població hi havia un vidu, o una vídua, que es tornava a casar li engaltaven una esquellotada de ca l’ample. El sarau no s’aturava fins que el vidu no pagava la beguda. Amb quatre galetes i una mica de coca, sovint ja n’hi havia ben bé prou per calmar el conjunt de sorollosos veïns.
Quan alguna noia era capaç de dir que no volia ballar un ball amb algun fadrí del poble o bé havia donat carabassa en algun jove, li engaltaven una serenata sota el balcó de casa seva. Sovint s’aprofitava els assajos de la coral del poble per sortir, negra nit, a fer el tom pels carrers fins arribar al lloc on vivia la noia. Aleshores, sota el balcó de la pura donzella, li cantaven alguna corranda per posar-la en evidència.
Naturalment aquell sarau que de nit feien els cantors de la coral no era ben vist per a tothom i, sovint, s’aprofitava la barberia per bescantar el comportament d’aquells cantaires que amb el xivarri que fotien quan cantaven, no deixaven dormir la gent de bé.
Un cert personatge, amant de la crítica, no s’estava pas de criticar a tort i a dret el comportament del grup coral. I tant i tant va criticar, que un bon dia la majoria de cantaires se’ls van inflar els nassos i van decidir que l’havien d’escarmentar.
Dit i fet, una nit, acabat l’assaig de la coral, es van dirigir cap a la casa del criticaire. Van trucar a la porta del carrer, una i una altra vegada, fins que l’home es despertà.
Aleshores hi havia el costum que si et trucaven a la nit, quan hom ja estava ficat al llit,  per no baixar fins al portal del carrer, s’obria la finestra de l’habitació i, tot traient el cap, es preguntava qui hi havia.
L’home així ho féu:

–Qui hi ha? –Preguntà inquiet.
A sota el balcó, arraulits silenciosament,  hi havia l’estol de cantaires que justament estaven esperant que l’amo de la casa tragués el cap pel finestró. Un dels cantaires, que ja tenia una canya preparada, amb un cèrcol lligat a la punta, li agafà el coll perquè no pogués moure’s. Mentrestant, un altre cantaire, que tenia una vara amb una escombra aferrada a la punta, l’untà dins una galleda plena d’excrements líquids, altrament dits bassa,  i li refregà per la cara del criticaire.
–Qui hi ha, Joanet? –preguntà la veu de la seva dona de dins el llit estan.
–Merda, hi ha! Merda! –Contestà en Joanet mentre s’escapolia de la merdarada que li regalimava cara avall.
Segons les veus del consell de gent gran, la història era certa i també ho va ser que a partir d’aquells instants de l’enfarinada de matèries fecals semilíquides, aquell criticaire va deixar de xerrar en contra de la coral i quan anava a la barberia, sempre deia que aquella  coral cantava molt bé, però que molt bé.

Josep Llurba Rigol (21/01/2017)

Publicat a la revista cervellonina: